Plantejo una possible reflexió (agredolça) més enllà del nombre concret de persones de Compromís que resulten votades en les eleccions. Participar en un canvi està bé, però protagonitzar-ho està millor. I sembla que aquesta vegada no podrà ser.
Per què tenim una influència social tan reticent … fins i tot tenint a la líder més valorada amb diferència? Per què no hem estat capaços de generar un canvi en l’hegemonia cultural imperant a la Comunitat Valensiana? … com diria un marxista (vell, segur) o, com apuntaria un expert (jove, fins i tot de mitjana edat), per què no hem aconseguit aconseguir un brand eficaç?
Tenim una part positiva genial: Compromís és l’única força present en les institucions que no només no s’enfonsa, sinó que creix. Fantàstic! I ho fa malgrat el menyspreu dels mitjans i la poca ajuda, per exemple, d’uns cartells on el taronja no deixa veure als candidats/es (quasi millor, ni Enric ni Vicent guanyarien un càsting).
Però tenim una part negativa: sembla que Compromís creix poc i ho escric ara perquè odie el resultadisme i no vull entrar en un mercadeig de xifres. Tant se val si s’aconsegueixen els que diu Levante o els que apunta ElMundo: és complicat un canvi substancial al PV. La feina brutal que s’esta fent a la campanya no és suficient.
D’acord, es pararà la barbàrie pepera, i participarem en la nova etapa. Però aquest país necessita molt més que superar els 50 diputats a les Corts: respecte a EUPV i Podemos, però tots dos tenen òrgans superiors a Madrid … i el PSPV, poca broma … una mostra, el seu líder d’avui és el mateix que fa anys (aleshores sense photoshop) va fer tapar el senyal de TV3 amb el de Canal 9.
Vull dir: no crec que tinga sentit dedicar molt de temps a contar representants: benvinguts siguen els que vinguen i a treballar per temps millors! Però hauríem de reflexionar sobre què s’ha fet (no prou bé) perquè, malgrat les nostres militants, idees, treball, realitats … no arribem, fins i tot en un canvi de cicle tan brutal … a ser ni els primers, ni els segons, ni -massa voltes- els tercers … excepte en poblacions concretes.
Així és poc probable un PV lliure.
Potser necessitaríem definir un full de ruta i buscar una estratègia i consolidar un canvi de fons … més enllà dels possibles vots Perquè com em comentava una dona “¿por què he de votar a Compromís si prometeís lo mismo que los otros?” ·
Un parell d’exemples dels poc rellevants. 1] No vaig veure massa senyeres bones en l’acte central de València, però tampoc vaig veure massa senyeres amb l’afegit blau… quan som els únics que (una, altra o les dues) podíem lluir-les amb raó. Que hi ha alguna altra organització més valenciana que la nostra? 2] Pocs dies abans, ¿pot ser que Fran Ferri fos l’únic que era a la mani del 25 d’abril a València?
En definitiva, com apuntava Gramsci, “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força.”
Crec que caldria intentar plantejaments nous per millorar la presència de Compromís al carrer. Oportunitats de créixer fort aprofitant un canvi de cicle es presenten només cada 20 o 30 anys i l’actual no l’hem aprofitada … de moment. El poder el té més clar i s’ha esforçat en inventar alternatives, en buidar les institucions i en silenciar qualsevol forma de representació organitzada dels interessos populars. Alegra el dia i és tranquil·litzador estar als facebook, whatsapps & similars… però la vida real viu més enllà.
Assumim que vivim en un mon informatiu tremendament manipulat. Jo diria que franquista. Però no acabem d’entendre perquè la gent pot creure algunes mentides, o perquè encara manté el suport a polítics i/o partits que les han afonat la vida. Així que insistim en que si expliquem les coses clarament, la gent veurà la realitat… i actuarà conseqüentment. Però la realitat ens diu que és que no.
El progressisme, pot fer un llistat de propostes aparentment sòlides i decents… i no resultar suficient. Ens enfrontem a una maquinària de redactar slogans eficaços i, sobre tot, a un treball sistematitzat, d’anys, insistent i incansable, de vendre uns sistemes de valors i principis, fins aconseguir que siguen interioritzats per gran part de la població. Per això, encara avui, el PP serà el partit més votat aquí.
En definitiva, com va contestar Picasso quan li preguntaren si era més important el talent o l’esforç, “les idees ho són tot, però a mi em vénen quan estic treballant“.
gent amb iniciativa 