Aquest text s’ha publicat abans de conèixer una carta de Carles Mulet a l’executiva d’IdPV també sobre les primàries. Per respecte ni comente el que ara sé ni altere una línia del ja escrit.
D’entrada val la pena felicitar els militants, simpatitzants i inscrits que han fet possible les primàries. I com valencianets, podem felicitar-nos que s’hagen fet. Crec que ha segut una experiència fantàstica.
Però l’èxit també ha comportat valoracions curioses: sobre possibles derrotes del aparato del Bloc, que si ú controla la ciutat i l’altra el territori, que si s’ha increment el extremisme, que a Carles Mulet “la militància finalment no li ha mostrat el suport esperat” …
Com a la política, igual que a la resta d’esports, per a que algú/na guanye és inevitable que algú/na perga… i com que aquí tots remàvem cap a un objectiu comú, potser val la pena plantejar els pocs problemes des d’una òptica menys dramàtica.
Només comentar cara a un possible debat per millorar. I, en aquesta línia, potser les claus d’aquestes primàries són unes quatre: la renovació generacional i el treball al carrer, els millorables aspectes del reglament, la qüestió de les quotes i les problemàtiques internes de cada organització visualitzades per les primàries.
El carrer i la renovació generacional] L’objectiu era donar tot el protagonisme a la ciutadania. S’ha aconseguit sobradament. I, a més, les primàries ens han vitaminitzat. La militància s’ha bolcat al carrer (bé, uns més que altres) perseguint fins i tot al més improbable simpatitzant… generant un diàleg sempre desitjat però no sempre fet real (per excés d’ocupacions i falta de temps, per vagància…).
I no menys important: la mitjana d’edat dels candidats/tes ha baixat més que les temperatures d’aquests dies, una adolescència que afecta a candidats/tes de tots els colors. Un signe de potència militant i de renovació ben real. Perquè, a més, és prou mestissa, de Compromís (diríem) sense negar cap gen del seu partit respectiu… fins al punt que algun periodista ha arribat a afirmar que els nous del Bloc “són més extremistes” i/o “estan molt influïts per Iniciativa”.
Millorables aspectes del Reglament] Sumar l’obligació de votar una quantitat mínima de candidatures i, a més, en xifres idèntiques per homes i dones, crec complica la tria i obre la porta a decisions indirectes.
Votar una o dues candidatures és fa sempre en positiu. Però si has de triar més, i d’una forma tan concreta, com la majoria de candidatures són igualment atractives… dona la possibilitat d’utilitzar algú dels vots en sentit no positiu, escollint como quarta o cinquena una candidatura que ni fred ni calor, però que és competidor/a directe d’un candidat que no agrada.
Entenc que això l’ha pogut passar a candidats d’Iniciativa a nivell de CsPlana i de CsProvincia. No trobe altra explicació als resultats (especialment el cas de Carles). Òbviament hi ha raons més de fons, com una praxis poc consistent (veure Perplexitats/1). Pero pense que ha hagut un cost per la crisi mediàtica i orgànica organitzada al forçar l’aprovació del Reglament des de les cúpules de València.
Les quotes] La idea era donar veu a totes les sensibilitats, respectar les veus minoritàries fins al punt de sobre representar-les si cal. Però em sembla que han tingut un parell d’efectes col·laterals francament tòxics que estaria bé analitzar per part de les persones que han viscut el procés de prop.
Em costa assumir que dues persones que han guanyat el primer lloc de la quota d’Iniciativa (Corts i Ajuntament de CsPlana) coincideixen en tenir tot just uns dies de militància. I no dubto de la seua vàlua i/o aptitud, prou provada en el cas de Belén Bachero. Ni pense que la representació implique anys de militància prèvia. Però si no ha hagut temps de participar en debats interns, conviure mínimament amb la militància, eixir al carrer des del partit… no és massa precipitat tot? No seria millor que es presentaren per lliure i no en nom d’IdPV (i la quota)? Estèticament no quadra.
A nivell de funcionament, les quotes ajuden a justificar-se i a pencar desganadament. Si sóc minoritari, i he de treballar dins del límits marcats de Compromís… és més còmode esperar al lloc assegurat a la llista… que no lluitar per obrir-me un espai. Especialment, si vinc d’unes eleccions anteriors on vam anar per separat i encara tenim dimonis pegant voltes. Així que, gairebé inevitablement, ja arribaran els llistats i algú/na entrarà!
La finura dels aparatos de València i els embolics de cadascú] Crec que la militància d’aquestes comarques ha donat un nivell extraordinari. Un actiu monumental cara al futur i un mèrit genial després de les formes utilitzades per aprovar el Reglament, que semblaven buscar més el renovar conflictes que no normalitzar la situació a aquestes comarques.
Fou decisiva una assemblea de CsPlana, no oficial i en plena crisi, on després d’explicar el què i el com de la marxa de les coses, es va assumir que calia evitar possibles conflictes, que havia que treballar per facilitar acords i, més important encara, per generar empatia cara als que no havien anat. Tot pel futur de Compromís.
Per supost, els embolics interns s’han reflectir. Sembla normal i no té major trascendència. Del Bloc no parlaré, ni idea ni em preocupa. D’IdPV, ja que he estat una mica implicat, només apuntaria la banalitat amb la que s’ha portat tot. Quan et passes anys esperant unes primàries que seran la solució, la porta que -per fí- permetrà donar veu pública al partit… el que ha passat demostra una ineficàcia sorprenent… si, com es deia, el que importava era el reconeixement polític. La situació semblaria menys trista (en la forma, no en el fons) si només era una qüestió de cadires: IdPV ja té, com a mínim, una regidoria a CsPlana. Però potser s’esperava més.
Eloi Casanovas
gent amb iniciativa 